Trístĭtĭa.

No hi ha vida.   

Tot va morir.

Somriures esborrades, rialles inexistents.  

Plors de dolor, crits a la mort.

La fe desapareguda no dóna senyals de vida, memòries grises tornen a florir.
Floreixen roses de l'infern, creixent en el meu ésser, apunyalant el meu cor amb les espines del naufragi, he de dir adéu?
Poc a poc em vaig enamorant de la mort, somnis de morts somrient en tombes blanques, preciós...
Maleïda sigui l'amor a l'àngel que em va donar la vida, per què?
Vivint en un món de foscor, il.luminat per una petita llum, llum de supervivència. Tan fràgil ella...
Decebre-la significaria la mort del meu ésser i la meva ànima.
Decebre-la és la meva mort sense somriure, sense tomba blanca, tomba negra...